Màrius Torres i Pereña(Lleida, 1910 - Sant Quirze de Safaja, 1942), es va interessar des de ben jove per la literatura i va començar fent algunes col•laboracions a la premsa mentre estudiava medicina, com per exemple, al diari L’ideal de Lleida escrivint sota el pseudònim de Gregori Sastre. Als vint-i-cinc anys va emmalaltí de tuberculosi, el que el va recloure a partir del desembre de 1935 en un sanatori de Sant Quirze de Safaja, d’on no hi sortiria fins la seva mort. Aquesta situació li va permetre cultivar les seves aficions, en especial llegir i escriure. Tot hi que vas escriure alguna narració i una peça dramàtica, anomenada Una fantasma com n’hi ha poques, que va presentar al premi de teatre Ignasi Iglesias sense gaire èxit, l’obra literària de Màrius Torres es centrar en la poesia. Una poesia simbolista influenciada per les seves lectures de Baudelaire, Riba, Lorca i Maragall, entre d’altres. També va presentar una obra titulada Intervencions al premi Joaquim Folguera, altre cop sense gaire èxit.
Els seus temes habituals eren la solitud, l’amistat, l’amor, la transcendència i la mort, entre d’altres. Aquets temes apareixen desenvolupats amb una gran exigència formal que s’identifica tant amb el sonet i la seva forma clàssica com amb una àmplia gamma de provatures estròfiques.
Màrius Torres finalment va morir víctima de la tuberculosi el 19 de desembre de 1942, sent “Dolç Àngel de la Mort...” el seu últim poema.La seva obra poètica es va publicar pòstumament en un llibre titulat Poesies, publicat a Mèxic el 1947 pel seu amic l’escriptor i editor Joan Sales. A banda d’aquest llibre, al 1967 Joan Sales publicava Cartes a Màrius Torres fent un recull de la correspondència entre ell i el difunt poeta.
Comentari del poema
"La cuitat llunyana"
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Aquest poema de Màrius Torres anomenat “La ciutat llunyana”, està dividit en dos estrofes de quatre versos, i dos més de tres versos, és a dir, aquest poema es tracta de un sonet. Aquests versos són de la següent manera:
-En el primer quartet els dos primers versos són de dotze síl·labes, és a dir, són versos alexandrins; i els dos segons versos són de catorze síl·labes. En aquest quartet, els versos són d’art major. En aquest mateix quartet s’utilitza una rima encadenada i consonant, la rima és masculina i femenina.
-En el segon quartet els dos primers versos són de tretze síl·labes i els dos segons versos són de catorze síl·labes. En aquest quartet, els versos també són d’art major. També en aquest quartet s’utilitza una rima encadenada i consonant, la rima també es combina la masculina i la femenina
-En el primer tercet els tres versos són de tretze síl·labes. En aquest tercet, podem veure que els versos són d’art major. També podem veure que en aquest tercet, el segon i el tercer vers rimen, en canvi el primer vers rima amb el primer vers del tercet següent. La rima d’aquest, és consonant i masculina
-En el segon tercet, el primer i el tercer vers són de dotze síl·labes, és a dir, són alexandrins, i el segon vers és de catorze síl·labes. Aquests versos són d’art major. La rima està entre el segon i el tercer vers, i el primer vers rima amb el primer del tercet anterior. La rima és consonant i masculina.
En aquest poema ens podem fixar que utilitza diverses llicencies mètriques, sobretot les elisions i les sinalefes.
Aquest poema podem veure que en els dos primers quartets hi ha un fort sentiment patriòtic, i en demana la protecció i el guiatge de aquesta seva pàtria enfront de la victòria enemiga. Deixa entreveure el triomf feixista espanyol, i també l’ocupació de Catalunya, per les tropes nacionals.
A part, també expressa el desig de tenir un sentiment d’ amnèsia per a poder oblidar tot el que ha passat i ha perdut.
