Rosa Leveroni i Valls va néixer l’1 d’abril del 1910 i va morir a l’agost de 1985. Rosa Leveroni es forma en la infraestructura pavimentada del noucentisme i va estudiar a les Dames Negres del Passeig de Gràcia de Barcelona.Als quinze anys va publicar els seus primers versos a la revista Patufet i va començar a tenir clara la seva vocació literària. Va rebre una pressió del seu pare perquè continués amb el negoci familiar, tot i això, als dinou anys va entrar a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, que estava dirigida per Jordi Rubió en aquella època. L’escola va ser fundada per Eugeni d’Ors i allà va tenir com a professors a alguns dels intel•lectuals més brillants, com era el cas de Carles Riba, Ferran Soldevila....
Al 1933 va rebre una beca per anar a Madrid per fer una tesis de la literatura infantil, i al tornar es va posar a treballar a la biblioteca de la UAB. Al 1937 va ser finalista al premi Joaquim Folguera, gràcies al llibre Epigrames i cançons (1938). En aquest llibre parla de la tristesa, la desolació amorosa..., sentiments continguts i objectivats gràcies a la disciplina del vers.
Al finalitzar la Guerra Civil al 1939, Rosa Leveroni va perdre la seva feina de bibliotecària de la UAB. Als anys quaranta, es va dedicar completament a la resistència cultural catalana, que volia ser eliminada per la repressió franquista. Es va encarregar de la distribució clandestina de les Elegies de Bierville de Riba, qui actuava de contacta entre els intel•lectuals catalans de l’interior i els de l’exili. Rosa va ser col•laboracionista de la revista Poesia i de la revista Ariel.
Al 1952 va publicar el seu segon volum de poesies, Presència i Record. Al morir el seu pare, es va tenir que ocupar del negoci familiar. Durant aquesta època, va anar assistint a congressos de literatura catalana celebrats a Anglaterra.
Al 1981 va publicar la seva última obra, Poesia, que recull tota la seva obra. Durant l’any següent, el conjunt de la seva obra és reconegut amb l’atorgament de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.Breu reportatge de l'homenatge a Rosa Leveroni a TV3
Comentari del poema
"Elegies de la represa, VI"
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
i el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma.
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort.
Aquest poema de Rosa Leveroni, anomenat “Elegies de la represa, VI”, no està dividit en diferents estrofes, sinó que només hi ha una sola estrofa. Els versos d’aquesta estrofa són de onze síl·labes, és a dir, són versos d’art major. En aquests versos la rima és gairebé inexistent, aleshores podríem dir que és una rima assonant generalment femenina, en excepció de la tornada, però no és així, sinó que els versos són blancs.
En aquest poema s’utilitzen diverses llicencies mètriques , com seria el cas de les elisions i les sinalefes.
També s’utilitzen figures retòriques com la antítesi, en el cas de “No em preguntis, amor, perquè t’estimo si...”.
Aquest poema tracta sobretot de l’amor, i del misteri inefable de la passió, per el qual no s’ en troben raons; de desésser en l’altre i de la pervivència del vincle.
L’elegia, indica molt clarament una fal·lera menys sana i panxacontenta. La tonalitat agredolça a què obliga la convenció del gènere, així com la filiació romàntica o simbolista de certs materials o la delicadesa i pudor globals de la imatgeria.
Com ja hem dit abans es tracta d’una poesia més aviat romàntica que cap altre cosa, expressa els sentiments més personals de Rosa Leveroni.
Aquest poema dibuixa un moviment benigne, mansuet, que traeix estructuralment a la retòrica reposada i refinada amb que es verbalitza la fondària i la indissolubilitat de l’ unió.
